Posted By: Berta 
El sistema nacional de Salut en general i el sistema català de salut en particular fa anys que pateix una falta de personal sanitari de forma estructural. Abans de les famoses retallades del 2009 que van deixar el nostre sistema sanitari en bolquers ja hi havia manca de personal que feia necessari acudir a països extracomunitaris a buscar personal ja el talent que es formava a casa decidia marxar a països amb millors sous i, sobretot, millors condicions laborals. D’ençà les retallades però aquest problema es va anar accentuant fins arribar al dia d’avui.
L’any 2010 hi havia censats a Catalunya 7.462.044 persones i a l’any 2021 aquest número va augmentar fins als 7.739.758 persones. És a dir un augment de més del 3,5% del número d’habitants (font idecat) .
Per contra els pressupostos dedicats a sanitat van ser retallats i, fins l’any 2020, no es va recuperar la inversió que hi havia al 2009 i va ser en part gràcies als fons extres per combatre el Coronavirus.
Les retallades de la despesa van ser dirigides majoritàriament cap a tot el personal amb baixades de sou, augments d’horari, pèrdues de permisos i, en molts casos, rescissió de contractes. Va entrar a escena el concepte d’autocobertura que és una manera políticament correcte de dir que, quan hi ha vacances, baixes, permisos o directament algú plega, el personal que es queda al centre ha de doblar esforços ja que ha d’atendre els seus usuaris i els dels companys que no hi són i quan això és insuficient per poder mantenir el servei que demanda i al que té dret la ciutadania, el mateix personal que ja de per sí està esgotat, li demanen fer més hores (doblar torn, treballar els dies que li toca fer festa,…), “voluntàriament”, de les que li pertoquen.
Aquesta autocobertura però té un impacte negatiu sobre els usuaris ja que queden sense professional de referència i això té una relació directe en l’accessibilitat al sistema sanitari, les derivacions a especialistes i la programació de proves complementàries ja que pot endarrerir tot el procés amb conseqüències molt negatives sobre la salut. És un manera de disminuir la plantilla dels centres sanitaris i on hi ha de treballar 4 persones treballin 3.
L’augment de les jornades va en detriment de la qualitat del servei que els ciutadans és mereixen i posa en risc la salut dels professionals, ja prou tensada, com la dels usuaris.
I en aquest punt ens trobem actualment amb un sistema sanitari que fa anys que va al límit, amb professionals sanitaris amb sobrecàrrega laboral i que a més són la diana de la frustració dels usuaris que no veuen les seves expectatives acomplertes i que descarreguen la seva ira sobre el professional que treballa a primera línia. Amb usuaris que veuen com no poden accedir al seu metge de capçalera i que han d’optar per ser visitats d’urgències col·lapsant aquests serveis i sobrecarregant els centres hospitalaris, ja que són pacients amb pluripatologies que han d’estar ingressats molt de temps.
Les causes d’aquesta manca de professionals són moltes però la manca de planificació és i ha estat sempre una de les principals. Malgrat l’augment de la població i de la pressió assistencial l’augment de places universitàries per abastir de personal al sistema no ha estat proporcional. Els salaris del personal que treballa al sistema sanitari de l’ICS (que han estat els treballadors del sistema sanitari espanyol més maltractats) continua estant per sota del que haurien de percebre i la dotació de personal i material és insuficient per atendre correctament a la població. L’efecte crida d’altres països amb millors condicions laborals i econòmiques està fent que, cada cop més, els nous graduats mirin cap a Europa.
El pitjor de tot és que sabent totes les mancances del sistema, desprès d’haver passat una pandèmia que ha deixat a l’aire totes les vergonyes del sistema sanitari (que ha aguantat gràcies a les persones que hi treballem) al moment de la veritat, en una taula de negociació per a millorar les condicions laborals i econòmiques l’ICS, i per extensió la Generalitat, es despengin amb propostes ridícules que pràcticament no milloren les condicions laborals i encara menys l’assistència sanitària de la població.
I què diu l’ICS sobre la manca de professionals? Doncs a la darrera mesa sectorial del 29/7 d’aquest any, i de forma sorprenent davant del requeriment de CATAC-CTS i de la resta de sindicats sobre el tema l’empresa nega totalment que aquesta afirmació sigui certa. Davant d’aquesta negació només ens queda plantejar-nos quatre tres opcions.
La primera és que l’empresa viu aliena a la realitat del dia a dia de les persones que treballen als seus centres i dels usuaris que han de ser atesos. Segurament déu ser perquè les persones que dirigeixen l’ICS fa massa temps que no trepitgen una consulta o atenen un pacient.
La segona és que directament menteixen. Que saben perfectament que hi ha manca de personal, que hi ha malestar entre els professionals i que els usuaris no poden ser atesos amb la qualitat amb la que haurien de ser atesos i els és igual.
La tercera és que, tot i reconèixer la manca de professionals d’algunes categories, no fa res per millorar la situació dels professional que no estan en aquesta situació, reconeixent la seva tasca dignificant els llocs de treball, les seves condicions i retribucions.
I la quarta simplement és que ens prenen el pèl, que qui dies passa anys empeny i que a la poltrona s’hi està molt bé. Segurament es despenjaran amb números dient que el pressupost per a sanitat aquest 2022 és molt més alt que anys enrere i que hi ha més personal contractat que mai però, com sempre, són veritats a mitges. Hi ha més personal, és cert, però paradoxalment personal que atén directament als usuaris cada cop n’hi ha menys. I així ens va.