Per una sanitat pública, universal i de qualitat

Twitter Instagram Youtube Facebook eMail WhathsApp Telegram Delegats

Escrits

Els “mitinguers” o l’art de saltar-te el confinament

Gener de l’any 2021 desprès de Crist, tota Catalunya està confinada municipalment, tota? No! Un grup d’excepcions es salven d’aquest confinament; els que han d’anar a treballar (si encara tenen feina), els estudiants, els que han de fer compres essencials i,  com a nova incorporació, els que volen assistir a mitings electorals… Aquests darrers els podríem anomenar (si no existeix ja la paraula en anglés) els “mitinguers”.

Els mitinguers els podem reconèixer perquè tenen unes característiques especials. A la ja sabuda capacitat per escoltar (i fins i tot creure’s) les mentides que un personatge deixa anar damunt d’un escenari, ara podem sumar la immunitat davant de la Covid-19. Com s’entén si no que la resta de ciutadans hàgim de veure els nostres familiars a través d’una pantalla, tinguem prohibit anar a la muntanya o a comprar a la ciutat i en canvi els “mitinguers” no? Ells poden passejar-se per tota la geografia catalana amb la samarreta del partit ben visible, l’entrepà de catalana i la cervesa.

 

La població en general mira amb estupor aquesta excepció de la normativa i és que no es pot entendre que, amb totes les restriccions que hi ha i amb la petició d’endurir-les de diverses autoritats, es cregui imprescindible fer mítings electorals amb públic. Tant important és escoltar en persona com diuen que ho faran millor que els que hi havia? O si ja hi eren, que diguin que ara bé la bona? De veritat? Cal anar-hi? No poden mentir a través del televisor?

I és que aquestes eleccions al final semblen una cursa per votar al menys dolent de tots. Si no han sabut gestionar la crisi fins ara què ens fa creure que ho faran millor a partir del 14 de febrer? I si els que no governaven tenien la fórmula per a fer-ho millor han estat tan miserables com per deixar morir milers de persones per ocupar la cadira? O és que tampoc tenen la solució?

Tan se val. Com sempre la culpa serà d’un altre. En aquest país si hom tira una pedra contra una finestra i trenca el vidre la culpa no és de la persona, ni de la pedra ni tan sols de la finestra, aquí la culpa la donem a aquell que un bon dia va decidir construir una casa allà i va pensar que quedaria bé posar-hi una finestra. I així ens va.