Per una sanitat pública, universal i de qualitat

Twitter Instagram Youtube Facebook eMail Delegats

Escrits

Infermeria i la vocació low cost

Redacció: – Jordi Lopez

Fa 20 anys que soc infermer i tot i que infermeria no va ser la carrera que vaig triar en primera opció amb el temps he arribat a estimar aquesta professió de tal manera que no m’imagino treballant d’una altra cosa. Durant aquests 20 anys he passat per nombroses experiències, algunes de realment desagradables però també per experiències meravelloses que et fan sentir que anar a treballar cada dia val realment la pena. Pel camí m’he creuat amb companyes increïbles amb una gran personalitat i professionalitat de les que he intentat aprendre tot el que he pogut. I és des de l’experiència d’aquests anys i per totes les companyes que he conegut que m’animo a escriure aquest article.

Crec que les infermeres som un col·lectiu únic en el sentit de que fem de la paraula CUIDAR la nostra bandera. Nosaltres cuidem, donem qualitat de vida, curem i ho fem donant tot el que tenim a dins. Els meus pacients em diuen que aquesta professió només s’entén des de la vocació i no hi puc estar més d’acord. El problema però és quan aquest argument l’utilitzen des de l’Administració per justificar unes retribucions i tracte al personal totalment deficients ja que desvirtua el significat de la paraula vocació.

L’exemple més proper i clar ha vingut amb la pandèmia de la COVID-19 quan les infermeres ens hem trobat, juntament amb la resta de companys de la sanitat, al capdavant de la lluita contra aquest virus en unes condicions lamentables (sense EPIS, amb protocols canviants cada poques hores i encara arrossegant les retallades de personal de la crisi econòmica del 2009) i amb un reconeixement només de cara a la galeria dels nostres governants.  Si que és veritat que ens varen donar una coronopaga classista i molts aplaudiments hipòcrites per part dels nostres dirigents quan l’autèntic reconeixement hauria d’haver passat per una taula de negociació per revertir les retallades i dignificar el sou i les condicions laborals de tot el col·lectiu de la sanitat. Prou de contractes precaris, prou d’infraestructures obsoletes, prou de sobrecàrrega de treball que repercuteix en el professional i en el pacient, prou de sous per sota de la mitja dels països en els que els nostres polítics es volen emmirallar només per al que els interessa.

Tot i això quan la consellera de la sanitat va fer una crida per a que infermeres s’apuntessin com a voluntàries a la campanya de vacunació nosaltres, donant un exemple de consciència social i de compromís amb el país ens hi vam bolcar de tal manera que allà on en necessitaven 500 ens hi vam apuntar més de 3000 sense preguntar ni l’on, el quan i, molt important, ni el quant. Aquí molta gent em titllarà d’interessat, de poc solidari i de moltes altres coses més. Si dic que una infermera fora del seu horari laboral cobra per hora 17,2€ bruts segur que molta gent es posarà les mans al cap i considerarà que és més que suficient o, fins i tot, excessiu.

S’hauria de tenir en conta que el preu d’una hora extra és molt superior a aquests 17,2€ bruts que ens ofereixen i quan ho qüestiones a l’administració et venen amb la paraula vocació per tapar-se les vergonyes. Només diré que l’hora de vocació del metge (hores extres desprès de la vaga de Metges del 2018) es paga a 48€/hora perquè es van fer valer. L’hora d’un mecànic o d’un lampista per posar altres exemples va per sobre dels 35€/hora perquè es fan valer. En canvi a infermeria ens paguen aquests 17,2€ i ens reconeixen que som molt vocacionals per no dir directament que ens estan prenent el pèl.

La nostra professió, vocació i dedicació ens les han reconegut entre d’altres els per sempre recordats Carles Capdevila i Pau Donés en diferents articles i entrevistes. Ells creien en nosaltres ara falta que ho fem també nosaltres i reivindiquem que se’ns tracti i valori com mereixem.

Soc infermera, estimo la meva professió però la vocació no paga factures.