Per una sanitat pública, universal i de qualitat

FAQs l’ICETAZO

Perquè no ens prenguin el pèl amb contes

 Al voltant de finals de 2016 i començament del 2017, quan la Unió Europea via l’EcoFin estava “no-rescatant” (segons deien tant Zapatero com Rajoy) els països del sud, les institucions europees i els tristament famosos “homes de negre” van imposar condicions socioeconòmiques i polítiques rigoroses als Estats als que havia injectat milers de milions d’euros en fons de cohesió i recuperació. A Grècia, p.ex., li van imposar retallades brutals a un sector públic sobredimensionat i descontrolat; a Itàlia, reestructuracions econòmiques i reequilibris interterritorials, principalment. A l’Estat espanyol, van encarregar el llavors ministre d’Economia Cristóbal Montoro que havia de des-precaritzar l’ocupació pública –amb una taxa de temporalitat per sobre del 60%– per tal de garantir un impuls que tibés de la resta de la ocupació i assegurés la recuperació econòmica. Montoro va rebre l’encàrrec concret d’estabilitzar a curt termini almenys 300.000 places d’empleats públics a tot l’Estat. Es tractava, per tant, de mesures no tant de caire humanitari, sinó per garantir que la inversió de fons europeus no anaven a parar a un forat sense fons, i es recuperarien d’alguna manera més o menys sòlida.

Avui estem en 2021, i d’aquelles places d’empleats públics no s’han arribat a cobrir una sisena part, i és per això que ens ha arribat l’#Icetazo: perquè hores d’ara estem encallats en una situació on ens apropem als 900.000 temporals i interins a les administracions públiques de tot l’Estat, dels quals prop de mig milió ho són en abús de temporalitat (més de deu anys encadenant contractacions temporals o interines). De aquellos barros, estos lodos.

En què consisteix l’anomenat ICETAZO?

Pròpiament dit, és l’acord sobre el “pla de xoc per a reduir la temporalitat a les administracions públiques” que Miquel Iceta va signar amb els sindicats CCOO, UGT i CSIF, majoritaris dins la Mesa Nacional de Función Pública, poc abans de deixar de ser Ministre de Política Territorial i Administracions Públiques, per passar a la cartera de Cultura i Esports. Aquest “pla de xoc” comptava amb el rebuig de tota la resta de formacions sindicals, plataformes d’interines i temporals, i fins i tot, fins pocs dies abans de la signatura (5/7/2021), amb un rebuig frontal i enfurismat de la pròpia CSIF.

Al dia següent d’aquesta signatura es va presentar al Congrés dels Diputats per la seva tramitació com a Reial Decret, però vist que ja generava massa ressò mediàtic i polític, es va canviar la seva tramitació a la fórmula de Projecte de Llei, negociant-se els pertinents pactes amb els corresponents grups parlamentaris per la seva aprovació. La seva tramitació per aprovació com a Llei va passar per només un vot de diferència. Gens sorprenentment, van ser els socis i aliats habituals del Gobierno central els qui van proveir els vots d’aprovació, tot i ser una Llei clarament antipopular, i alguns d’aquests partits nominalment d’esquerra.

L’acord que van signar preveia establir canvis sobre l’aplicació de l’ Estatuto Básico del Empleado Público – Texto Refundido (TREBEP), amb la fi de reduir la temporalitat per sota del 8% (fi amb la qual ja havien signat un pacte, quatre anys abans, amb l’escàs resultat esmentat). En aquesta ocasió, volien reforçar el prevaliment del concurs-oposició com a eina d’accés a l’ocupació pública, però donant un 40% de pes a la fase de concurs. També fixaven una compensació de 20 dies per any treballat per als opositors/es que, no havent aprovat, haguessin de cessar en els seus llocs de feina fins un màxim de 12 mensualitats. Es fixaven unes intencions vagues d’agilitzar i augmentar els processos d’oferta de places i estabilització, sense entrar en detalls, i quedava per la resta obert a tramitació legal i aplicació per part de les administracions públiques generals, autonòmiques i locals.

El fet de fixar qüestions com la indemnització a pagar a empleats/des públics pels seus cessaments, havia de resoldre un buit legal deixat al descobert arran de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (EUCourt) de 19/2/2020, que va dictaminar que les administracions públiques de l’Estat espanyol incomplien les polítiques laborals europees amb els seus empleats, mantenint-los amb contractacions temporals i interines per sobre dels 3 anys, i sense indemnitzar-los al seu cessament. De fet, fins enguany ni tan sols hi havia una norma legal per indemnitzar els treballadors públics, que mai cobraven al seu cessament, i això constituïa un greuge comparatiu clamorós respecte dels treballadors dels sectors privats.

Abreujant: els sindicats pesants no renuncien ni de bon tros al sistema de concurs-oposició, que tant els emplena les butxaques, i al Gobierno li ve de meravella per seguir marejant la perdiu i fent veure que fa alguna cosa o té intenció de solucionar problemes. Tot i que sigui un sistema demostradament ineficaç, caduc, corrupte i entorpidor a molts nivells. No és ja que facin política-ficció: és que fan politiqueig d’acudit, i dolent.

Si fa molts anys que treballo en interinitat o temporalitat, per què no em poden fer fix/a?

Per poder ser funcionari/a de carrera o empleat/da públic/a fix/a del tipus que sigui, amb la legislació vigent, s’ha de superar un procés selectiu: això ho sabem tothom. A més, hi ha jurisprudència del Constitucional que limita sistemes excepcionals d’accés… però, compte, “limita”, que no “impedeix totalment”, i aquí he d’explicar alguna coseta més.

A l’EBEP, o TREBEP, hi ha una previsió, al seu article 61.6, prevista per a situacions excepcionals, que és la dels Concursos de Mèrits, i que tanmateix compleix amb els principis d’ IGUALTAT, MÈRIT i CAPACITAT amb què s’emplenen la boca els defensors de l’#Icetazo quan cloquegen que “no es pot regalar la plaça a ningú”. Quan diuen això, en realitat parlen de què volen que continuem pagant encara més peatges per arribar a treure plaça: més disgustos per aprovats sense passar “talls” perquè no surten prou places, més taxes per exàmens, més calers gastats en cursos per oposicions dels què ells sempre ofereixen oportunament… No és la “justícia” dels processos, el què els preocupa, precisament. Aquests tres sindicats reben cada any milions d’euros en adjudicacions directes de les administracions públiques, sense criteris de competició en condicions d’igualtat, per mèrit ni per capacitat. Només els reben a canvi d’obeir i mantenir una farsa de “pau” sindical i social.

És a dir: s’han entestat a modificar el TREBEP, justament perquè aquesta normativa ja preveia la possibilitat de resoldre una situació tant de mal pas com la que tenim ara a les AaPp amb l’aplicació de l’article 61.6, perquè estem en l’excepcionalitat. Han decidit canviar les coses de manera que no surtin perdent ni el Gobierno, ni els sindicats poderosos, tot i les línies que marquen les directives laborals europees i les seves recents sentències judicials. Els treballadors interins i temporals? Tant els fa!

I ara, sortiran totes les places ocupades per interines i temporals en properes convocatòries d’oposicions?

Això és el què ens volen vendre… però NO. Van començar fent anuncis difosos de convocatòries gegantines d’Administració General de l’Estat, però a la setmana següent la ministra Montero ja s’estava desdient, enutjant els mateixos sindicats amb qui Iceta havia venut la moto. A més, va ser el Gobierno central qui va signar l’acord, i no pas les CCAA, amb algunes de les quals fins i tot té col·lisions frontals a tots els nivells. Les promeses dels qui van signar l’acord, i que ara publiciten en circulars entre els seus afiliats i qui els vulgui creure, SÓN PUR FUM: no tenen cap validesa, i no hi ha ningú que les sustenti. Diuen que “totes les places ocupades temporalment durant tres anys ininterrompudament abans del 31 de desembre del 2020 surtiran a oferta pública, convocada i publicada abans del 31 de desembre del 2021, i seran executades en un procés que haurà d’haver finalitzat abans del 31 de desembre del 2024”. El cert és, que cap administració pública ha signat tal cosa.

Què passa amb qui porta tres anys amb un contracte i no surt la plaça?

El seguiment de l’acord serà a càrrec dels qui l’han signat, que a més han promès amb cap fonament que sortiran totes les places. Ja pots resar el què sàpigues.

Què passa amb qui porta DEU anys, o més, amb interinitat o el tipus de temporalitat que sigui? Ens faran fixos/es? Ens indemnitzaran quan ens cessin?

Un cop passat el tràmit al Congrés, i amb les esmenes, resulta que, malgrat el què ha sortit a la premsa, seran MOLT POCS i anecdòtics, en realitat, els interins en abús de temporalitat que arribin a poder percebre les limitades indemnitzacions per cessament, finalment normativitzades per via de l’#Icetazo. La raó, és que s’ha establert que només s’indemnitzarà els interins dels quals les places no hagi sortit mai a concurs durant el temps en què han estat contractats. I això no deixa de ser un tripijoc, tot i què a molts els sembli que és de justícia, ja que, almenys han tingut l’oportunitat de “guanyar-se la seva plaça”, però l’han desaprofitat. Això podria ser cert si els PESCO (Plans d’Estabilització i Consolidació de plantilles) no fossin en realitat eines per acabar amortitzant més places d’ocupació pública de les que creen, si les convocatòries de concursos-oposició proveïssin realment a un augment constant, ni que fos mínim, de les plantilles d’empleats/des públiques i no pas al contrari, com està demostrat. Si, p.ex., no passés que a una convocatòria recent de treballadores socials a la Junta de Andalucía només s’aprovés un 1,3% d’opositores, o una altra del mateix sector de la Generalitat de Catalunya aprovés tan sols un 15%. Quan interines i temporals es cronifiquen a la temporalitat i la precarietat perquè l’accés a la plaça fixa és una pista americana on tot és ple de trampes i travetes, aquest “triomf” va ser l’insult definitiu, i presentat tant pomposament pels mitjans va resultar una broma macabra. Pels interins i temporals més cronificats i precaritzat, pràcticament no deixen ni molles.

Què passarà amb processos d’oposició ja en marxa, i/o pendents de resolució?

Alguns estan pendents d’impugnacions, vist que es veuen afectades places d’interins de llarga durada i per tant en abús de temporalitat, en alguns casos. En principi, les OPEs pendents de resoldre hauran de complir els terminis previstos per publicació de llistes i assignacions de places, etc. La lluita en favor del personal interí en abús de temporalitat, no n’hauria d’afectar aquelles persones que ja té una OPE aprovada i pendent de resolució; com a màxim, i només en algun cas, podria afectar al termini de la seva resolució, allargant-lo una mica en el temps. Qualsevol missatge alarmista en aquest sentit, llavors, només buscaria crear un estat d’opinió contrari a la defensa dels drets del personal interí i temporal més precaritzat, culpabilitzant les víctimes com passa sovint amb altres estratègies mediàtiques-polítiques barroeres.

Per què no s’ha optat per un acord que fes una estabilització massiva d’interins/es en aquesta situació d’abús de temporalitat?

Bé, la primera mentida que t’explicaran els sindicats signataris de l’acord, és que per això haurien d’empassar-se una “laboralització” de tot aquest personal dins de la funció pública, i que això no tindria gens de bo, perquè es tractaria d’un gran contingent de treballador@s en desigualtat de drets respecte de la resta d’empleats/des públics. Això NO és cert, perquè, com ja hem esmentat abans, l’accés a la funció pública està perfectament cobert per una via no-laboral mitjançant l’article 61.6 del TREBEP, que han preferit obviar i ocultar perquè no els interessa fer-ho servir, pels seus propis interessos corporatius. Tot i que l’evident excepcionalitat de tenir un sistema d’administracions públiques amb les taxes més elevades de temporalitat de la Unió Europea, justifica més que sobradament aquesta via d’estabilització, exigida per la UE des de fa més de 4 anys com a garantia de recuperació i cohesió econòmica.

Rere de l’#Icetazo, els sindicats signataris de l’acord continuen sense escrúpol ni vergonya amb les seves ofertes de cursos de formació per oposicions, amb la presentació de sol·licituds a totes les administracions estatals, autonòmiques i locals per finançar les seves poderoses estructures de formació que mouen milions d’euros d’origen públic (amb un augment –casual?– del 56% per part del Gobierno central pel 2021) i absorbeixen encara més diners en concepte de matrícules de treballador@s aspirants a places públiques… S’entén, així, la raó de què no vulguin renunciar a un sistema corruptocràtic que els resulta tant beneficiós des de fa tants anys, i que funciona com una maquinària ben greixada…?

EN SÍNTESI

  • L’#Icetazo és, davant tot, una destralada contra drets previs dels empleats públics –no només d’interins i temporals– perquè en primer lloc es planteja eludir el TREBEP i les seves normatives ja establertes per resoldre el crític mal pas de precarietat laboral en què estan sumides las administracions públiques espanyoles, tant enorme que la pròpia UE va haver d’assenyalar-ho i intervenir mitjançant les seves institucions i tribunals superiors.
  • A més, l’#Icetazo prova d’ignorar l’excepcionalitat de la situació per la què aquestes administracions mantenen taxes de precarietat i temporalitat laboral cronificades i abusives en forma, fons i durada, per esquivar l’aplicació de la norma recollida a l’art. 61.6 del TREBEP sobre la utilització de concursos de mèrits. Els signataris ho saben, i per això mateix procuren excloure l’excepcionalitat de qualsevol discurs. Però encara hi ha més raons…
  • Cui prodest scelus, is fecit = va cometre el delicte, qui d’ell se’n beneficia. No es intranscendent considerar que l’any 2021, els tres sindicats signants de l’#Icetazo hagin vist augmentats en un 56% els fons governatius per formació, que tant nodreixen les seves arques a través d’activitats formatives orientades precisament a poblar de milers de candidats les borses de treball i les llistes de opositors de les administracions públiques, que a més pagaran matrícules a les corresponents aules associades. Tampoc, que hi hagi tants professionals de les pròpies administracions públiques dictaminant normes i sentències contra els concursos de mèrits mentre s’emplenen les butxaques amb diners no declarats per formacions personalitzades per a opositors… Els nivells en què es ramifica l’abast de la corrupció als sistemes encara vigents de concursos-oposició son només parcialment visibles però difícils de percebre en la seva totalitat, per la seva enorme amplitud i enorme arrelament. Exigeixen una reforma profunda, una actualització democràtica i operacions de neteja i transparència que a data d’avui ningú sembla seriosament disposat a emprendre… I no seran, justament, operacions com la trampa de l’#Icetazo les que contribueixin millor a fer-ho.
  • L’#Icetazo no és només un cop directe a l’estabilitat laboral de més de 800.000 empleats públics i econòmica de les seves famílies: també dinamita la solidesa de les administracions públiques, tant de nivell estatal com autonòmic i local alhora, precaritzant les condicions de tots els empleats públics, i amb allò la qualitat de tots els serveis públics, que la ciutadania sosté amb els seus impostos i té ple dret a rebre. Com a referència de mercat laboral, a més, amenaça amb enfonsar encara més la precarització laboral del conjunt dels treballadors assalariats. Per això, no caiguem amb la tramposa idea de què “la batalla entorn l’Icetazo afecta només a uns quants interins que volen fer-se regalar una plaça”: aquest projecte de Llei acabaria afectant-nos a tots com a societat, i enfonsant-nos encara més en la actual crisis econòmica i social. No l’ignorem, no el deixem passar, i no ens deixem enganyar.

 

ICETAZO