Els darrers anys, el 8 de març ha agafat una dimensió massiva i les reivindicacions feministes abasten els àmbits de les nostres vides. Denunciem la feminització i la manca de reconeixement de les cures, la precarietat laboral de les dones, les violències masclistes estructurals i les desigualtats a les llars, llocs de treball, institucions i tots els altres llocs. El feminisme ha guanyat força a molts àmbits de la societat, però no ens podem conformar en una presència del feminisme en els debats públics innòcua o amb lleis que introdueixen millores molt petites en termes d’igualtat mentre es mantenen les polítiques neoliberals. Ens cal avançar en tots aquells aspectes estructurals que ens buiden de drets i ens condemnen a la desigualtat.
Les dones cobrem menys i treballem més. L’escletxa salarial és del 22,2%[1] . Aquest és un indicador que mesura una desigualtat que té molts orígens i moltes conseqüències. Les dones tenen feines més precàries i més contractes de mitja jornada. La discriminació patriarcal en el món laboral es repeteix, ampliada, en els àmbits socials. L’escletxa de les pensions de jubilació és encara més gran, amb la xifra abismal d’un 41%. Patim una taxa de pobresa més alta, que arriba al 27,9%. Les dones som les encarregades de fer tasques essencials per la vida de les persones i pel funcionament de la societat en el seu conjunt, aquelles que anomenem tasques de cura. Tenim una major presència en la sanitat, l’educació, l’atenció a la gent gran i als serveis sociosanitaris i amb una dedicació en temps i en càrrega mental molt desigual dins de les llars. I això no es trasllada en un reconeixement social sinó en una desigualtat.
Ens trobem en una etapa de rescat del capital, en què els estats han mobilitzat grans quantitats d’ajudes per a salvar les grans empreses i re-establir els seus beneficis. La resposta als problemes de la població ha estat minsa, nul·la i, fins i tot, repressiva. I les dones patim més totes les problemàtiques socials. L’encariment de l’energia i del cost de la vida en general, es tradueix en una major pobresa energètica, i hem de fer mans i mànigues per tirar endavant les nostres llars mentre l’espoliació per part de les grans empreses queda intacte. Els interessos dels bancs també prevalen quan cada dia desnonen a tantes famílies, amb les dones al capdavant, que no poden pagar lloguers desorbitats. Les dones sense papers, per culpa de la llei d’estrangeria, ho tenen més complicat.
El govern de l’estat espanyol, que s’anomena a ell mateix “progressista”, ha decidit pactar amb la patronal i la dreta i deixar gairebé intacta la reforma laboral del 2012, que va precaritzar profundament els drets laborals. Les dones hem estat les primeres a ser acomiadades i les que tenim contractes més precaris i estem en pitjors convenis laborals, i no s’han derogat aquells aspectes més nocius que ens afecten especialment com són, el cost d’acomiadament i els contractes de temporada i de substitucions. Tampoc es modifica la subcontractació, que és un dels fenòmens que més precaritza el treball femení, amb empreses multiserveis amb condicions de treball i salaris nefastos. Tampoc s’ha avançat en l’equiparació dels drets de les treballadores domèstiques. Per enguany també s’espera que una reforma de les pensions que empobrirà la classe treballadora i que serà masclista, perquè perjudicarà especialment a les dones. Volen ampliar els anys de cotització per al càlcul de les pensions perjudicant les carreres laborals més curtes, que són majoritàriament les de les dones.
La lluita feminista per la millora i l’emancipació de les dones treballadores en la que s’engloba la IAC no deixa de banda cap dels aspectes del sistema capitalista, patriarcal i racista que ens oprimeix.
Secretaria de la dona de la IAC, 2 de març de 2022
[1] Dades extretes de: La situació de desigualtat salarial a Catalunya entre homes i dones. Generalitat de Catalunya.
