Per una sanitat pública, universal i de qualitat

Twitter Instagram Youtube Facebook eMail WhathsApp Telegram Delegats

Escrits

Entrevista Anna Alcalá

Entrevista Anna Alcalà

Anna Alcalà, auxiliar d’infermeria: “Les mesures de contenció no estan pensades segons l’efectivitat, sinó amb criteris d’aprofitament polític”

Anna Alcalà Sayeras és auxiliar d’infermeria de l’Hospital Santa Caterina a Salt i delegada sindical de CATAC-CTS/IAC en aquest hospital. Participa també a Sanitàries en Lluita i al Grup de Treball de Sanitat de la CUP, des d’on reivindica una sanitat 100% pública.

Treballes en un hospital “de comarques”. Com has viscut aquest darrer any?

M’imagino que com molta gent. Al principi, amb estupefacció i por, encara que a mi em va arribar molt ràpidament la indignació que s’ha mantingut durant tot aquest temps. Això és el que més destacaria. També ho he viscut amb molt de cansament.

Com gestioneu els canvis de mesures, confinaments i protocols?

Sobretot a la primera onada, els canvis de protocols de protecció dels sanitaris eren constants, fins i tot teníem dos protocols diferents del mateix dia, segons la disponibilitat de material que hi hagués. Genera molta desconfiança quan et trobes davant una amenaça i ningú sap ben bé què pot passar i a tu et diuen que si vas la meitat de protegida que ahir, estàs segura igualment.

Pel que fa a les mesures de contenció de la pandèmia, moltes vegades hem comentat amb els companys que no estan pensades segons la seva efectivitat, sinó amb criteris d’aprofitament polític. Ara mateix ho estem veient. Fa poques setmanes les notícies deien que s’estaven relaxant mesures per encarar la Setmana Santa i jo pensava: Què passa, que per obra del senyor, per Setmana Santa no ens contagiarem, o què? I després van tornar les restriccions. El fet és que volen quedar bé amb certs sectors poderosos, com la indústria hotelera, per exemple i, en canvi, als petits autònoms no els salva poder obrir una mica més durant deu dies. No s’han posat les mesures socials que calen, no han volgut fer aquesta despesa i, a canvi, ens trobem amb un augment dràstic de la pobresa i els problemes de salut mental de la població que empitjora dia a dia i, al final, si s’ho volen mirar en termes econòmics, la despesa que es requereix per arreglar tot això és molt més gran que si ho haguessin invertit des del primer dia. És clar que sempre tenen l’opció de tancar els ulls davant la misèria que viu molta gent, però és que ni el seu sistema capitalista s’aguanta sense aquestes persones.

Penso que el més efectiu, i el que s’hauria d’haver fet des de bon principi, és salvar a la població amb mesures socials. Per mi, la Renda Bàsica Universal és el més fàcil: és possible, efectiu i ràpid. Quan tens a la població protegida, aguanta els confinaments que facin falta. Hagués sigut molt millor tornar-nos a tancar a casa al novembre o al gener que no pas aquesta agonia de mesures, que retallen llibertats més que contenir el virus i que s’allarguen en el temps. Costa veure-hi el final.

Estem en la quarta onada, com heu viscut les anteriors?

La primera onada, va ser terrible per tothom. Com deia, la sensació d’estupefacció, de desconcert… realment estava passant això? No sabíem ben bé com funcionava aquest virus ni si estàvem prou protegits. Als centres la situació era un desgavell, perquè es va haver de reordenar tot, separar sales de Covid i de no Covid, suspendre molta activitat, posar UCI en llocs que no estaven preparats… i personal per cobrir aquests llocs, clar. En l’àmbit professional, molts ens vam trobar d’un dia per l’altre, treballant en unitats en les quals no hi havíem estat mai. Això crea molta inseguretat fins que no t’hi acostumes. Es van suspendre tots els permisos, treballàvem sense descans, amb la família tancada i, quan arribaves trinxada a casa, també havies d’estar per ells.

Personalment, se m’hi sumava ser membre del Comitè d’Empresa. No vam agafar hores sindicals per coherència, en un moment així, però era una constant rebre trucades de companys i companyes que tenien problemes per mala gestió de l’empresa, i tot era urgent de resoldre. Hi ha coses que ens fem el càrrec que traspassaven les competències de l’empresa, com ara el desabastiment d’EPI. És evident que si no hi havia mascaretes no les podien pintar, però he trobat a faltar, a tots nivells, que ens diguessin: “Mireu, estem així, espavilem-nos entre tots”. No, ens volien fer creure que ho tenien tot controlat i que no necessitàvem tantes mascaretes.

Qui es va espavilar va ser la població, que es va autoorganitzar per proporcionar aquests equips on no arribaven. Això és mèrit exclusivament de l’autoorganització popular, i tant de bo tothom en fos conscient. Massa vegades alguns partits han intentat capitalitzar aquest esdeveniment i, en general, tot el patiment de la població. Què és això de fer homenatges a les víctimes, moltes de les quals carreguen sobre les espatlles per la mala gestió que fa anys que es fa de la sanitat i serveis socials? Què és això de fer homenatges quan encara està morint gent?

Us heu pogut recuperar de tot plegat? Perquè com deies, costa veure el final.

Per sort, l’estiu ens va donar un cert descans. Quan a l’octubre els contagis van tornar a anar en augment, era desesperant. Tot i això, penso que es va normalitzar força la situació entre els treballadors i treballadores. D’alguna manera, ja era una situació coneguda i no es va viure igual. Però després va venir Nadal, es van relaxar les mesures, vam tenir una tercera onada i, més endavant, va passar el mateix durant la Setmana Santa. I aquí estem, en una quarta onada. Per mi, és evident que les onades les estan provocant els gestors. És el que deia abans, si es posessin mesures efectives, tant sanitàries com socials, estic convençuda que estaríem molt millor. S’ha convertit en un dia de la marmota on ja ningú entén què estem fent.

Deien que a l’estiu tindríem el 70% de la població vacunada, però la campanya de vacunació està sent un fracàs. Està clar que hi ha un desabastiment de vacunes, però a part de comunicar-nos-ho, han fet alguna acció? Comprar altres vacunes, expropiar patents… no, la farmacèutica mana, el capitalisme salvatge. Si va com l’any passat, tenim l’estiu de marge per solucionar tot això, si no, vindran la cinquena i sisena onada la tardor que ve. A banda, en comptar de fer la campanya de vacunació a través d’atenció primària, reforçant els equips existents, creen equips nous, al marge de tot, que ni coneixen els pacients. Això dificulta els criteris de priorització. Criteris per cert, que s’han fet de forma molt superficial i aleatòria. És fàcil i queda bé dir els sanitaris primer, però en aquest grup han vacunat a gent que treballa tancada en un despatx i, en canvi, una caixera de supermercat que està constantment exposada, no té dret encara a la vacunació. El fet, però, continua sent que hauríem d’estar ja a la vora del 70% de la població vacunada.

El contagi de professionals ha estat una constant. Com us ha afectat?

Recordo els primers dies anar a l’hospital com si entrés a l’escorxador. Els veïns posaven música i ens aplaudien, era emocionant i, personalment, em donava molta força. Més tard, ja vam veure com per part dels polítics es va aprofitar, assumint que entràvem als centres de treball com herois i, per tant, disposats a morir. No, perdonin, això no m’ho ha preguntat ningú. Jo vaig a treballar perquè és el que toca, i a vostè li toca protegir-me, i no ho està fent. El meu centre va arribar a ser el primer en el percentatge de contagis de tot l’estat. No feia gens de gràcia, patíem per si un dia ens trobàvem atenent un company intubat. A més, sortint de treballar, sense saber si estaves contagiat, anaves cap a casa amb la família. Pensa que el primer cribratge que van fer-nos a totes les treballadores i treballadors de l’empresa va ser al maig, amb un test ràpid de molt poca fiabilitat. No va ser fins a finals de tardor, quan va començar a haver-hi brots en sales suposadament netes, que ens van començar a fer PCR setmanals o quinzenals. Fins que ens han vacunat.

Els treballs sanitaris estan força feminitzats. S’han tingut en compte mesures de conciliació específiques?

En absolut, dubto que s’hagi fet enlloc o, almenys, no en tinc notícia. Més enllà de les mesures que ja hi havia, però que no són suficients o no són reals. Penso que, en general, el treball de cures sol recaure sobre les dones. Tradicionalment ha estat així, i en un sector com el sanitari es nota molt. Però penso que tots els treballadors, homes i dones, de qualsevol sector, haurien de tenir aquest dret a la conciliació garantit. Queda molt de camí per fer.

Creus que s’ha actuat amb planificació?

És evident que no. Ni s’ha fet ni es fa. Des que va començar la pandèmia, que miràvem com s’anava acostant fins que la vam tenir aquí i, llavors, correm-hi tots. Ara, amb la campanya de vacunació, passa el mateix. Ostres, Alemanya ja està negociant al marge de la UE per comprar la vacuna Sputnik, la Comunitat de Madrid també ho està negociant per la seva banda i, d’aquí un temps, diran que nosaltres també ho hauríem d’haver fet. Anem reaccionant tard, i mira que hi ha gent experta en salut pública i en epidemiologia, que va marcant el camí per avançar-nos als esdeveniments. Però no se’ls escolta. La salut pública és cara, s’hi han d’invertir molts diners, però crec que aquesta pandèmia ha demostrat sobradament que, a la llarga, és un estalvi, no només econòmic, sinó de patiment de les persones. Mentre no hi hagi algú al comandament preparat per emprendre mesures valentes, amb visió de futur i de bé comunitari, no sortirem del clot.

Font: laindependent